"Dietario voluble", de Enrique Vila-Matas (Anagrama)

Este libro abarca los tres últimos años (2005-2008) del cuaderno de notas personal de Enrique Vila-Matas. Combina los comentarios sobre libros leídos con la experiencia y la memoria personal, va proponiendo la desaparición de ciertas fronteras narrativas, donde las diferencias entre ficción y ensayo son cada vez menos relevantes y, a la vez, va abriendo camino para la autobiografía amplia, siempre a la búsqueda de que lo real sea el espacio idóneo para acomodar lo imaginario.

Compuesto en parte por notas que pasaron del cuaderno del escritor a la edición dominical de El País de Cataluña, pero también por fragmentos inéditos, y por notas que han sido escritas para completar esta edición, Dietario voluble es, ante todo, un tapiz que se dispara en muchas direcciones.

"Lo que sé de los vampiros", de Francisco Casavella (Destino) Premio Nadal 2008

Martín de Viloalle asumirá durante su vida las consecuencias de la única decisión que toma con plena libertad: acompañar a los jesuitas expulsados de España el 2 de abril de 1767.

Ésa y otras circunstancias tragicómicas le llevarán hasta Roma, los estados alemanes, el reino de Dinamarca, el París revolucionario y aun más allá. En esos años, será miembro nada honorable de una sociedad marginal, itinerante, filosófica, artística o estafadora, dedicada a vagar de corte en corte para entretener el gusto, el sexo, el intelecto y, sobre todo, el tedio de la clase superior.

Ilustrados y aventureros: personajes que construyen su identidad tras una máscara permanente hasta alcanzar claves muy peculiares sobre el engaño de la condición humana y el espejismo de la Historia.

Visionarios corruptos quizá, pero visionarios al fin, que adulando a la nobleza del Antiguo Régimen modelaron las apariencias de una nueva época. La nuestra.

"Paraíso inhabitado", de Ana María Matute (Destino)

"Uno de mis recuerdos más lejanos se remonta a la noche en que vi correr al Unicornio que vivía enmarcado en la reproducción de un famoso tapiz. Con asombrosa nitidez, le vi echar a correr y desaparecer por un ángulo del marco, para reaparecer enseguida y retomar su lugar; hermoso, blanquísimo y enigmático."

Esta felicidad a medida se ve perturbada cuando Adriana debe iniciar el periplo escolar y entrar definitivamente en el mundo de los adultos, un entorno que le resulta ajeno cuando no hostil. Sin embargo, siempre queda un refugio bajo las relucientes estrellas escondidas en los cristales de la lámpara del salón.

"Todos los cuentos", de Cristina Fernández Cubas (Tusquets)

Todos los cuentos reúne más de veinticinco años de escritura: veinte relatos procedentes de cinco libros –Mi hermana Elba (1980), Los altillos de Brumal (1983), El ángulo del horror (1990), Con Agatha en Estambul (1994) y Parientes pobres del diablo (2006)–, y uno más, no publicado en ninguno de estos volúmenes e incluido ahora por expreso deseo de la autora.

Cristina Fernández Cubas ha ido creando uno de los universos más originales de la literatura española, un espacio donde lo inesperado y lo cotidiano, lo inexplicable y lo real, se entrelazan secretamente para ofrecer una insólita visión de la experiencia humana.

Mientras despliega audaces tramas narrativas, pobladas de escondites transparentes, altillos que encierran mundos perdidos, grietas por las que se atisba el horror, personajes desdoblados, conspiraciones que muy pocos perciben y apariciones inquietantes, la autora nos introduce en campos tan dispares como el inescrutable código de la infancia, la vida tras las celosías de un convento,  un viaje sorprendente al corazón de África, la búsqueda de la identidad, la indefensión ante "lo desconocido" o los perversos juegos de la memoria y el olvido.

"Todo eso que tanto nos gusta", de Pedro Zarraluki (Destino)  

No siempre es fácil ser padre. Tampoco es fácil ser hijo. En realidad, nada es fácil en esta vida... y ahí está la clave de la comedia. La dificultad acaba convirtiéndose en el corazón mismo del placer de vivir.

Un anciano se escapa en busca de un palacio inalcanzable, y su hijo va tras él. En su huida se encontrarán con una chica que está segura de amar, pero no de comprometerse a amar para siempre; con una mujer perturbadora que vive sola con su mayordomo y su cocinera napolitanos; con una ciega que nunca quiso trabajar y acabó cultivando las rosas más bellas...

Padre e hijo comprenderán que vivir puede ser apasionante si se sabe mirar a los demás, hacerse cómplice de ellos. Si se sabe no tener miedo al ridículo, al miedo mismo. Y que es, al fin y al cabo, la única oportunidad que tenemos de dar un pequeño paseo por el paraíso.

'Todo eso que tanto nos gusta' es una novela radiante, escrita en estado de gracia. Una novela que aborda los grandes temas de la existencia con sabia naturalidad, con una sencillez elegantísima, y que sugiere que quizás el único secreto para vivir consista en conseguir llegar a ser quienes ya somos... y en bailar hasta el amanecer.

"Aiguafang", de Joan-Lluis Lluis (La magrana)

Som en una Barcelona sotmesa a una quasi constant pluja d´aiguafang que corromp la pedra dels monuments antics, difumina els contorns del paisatge i dificulta el caminar de la gent. És una societat decadent i consumista, de persones avorrides de viure i que converteix les successives onades d´immigrants en mà d´obra esclava.

En aquesta ciutat, tres personatges marginals, l´assassí, l´esclau i l´oreneta, s´observen i se segueixen per intentar salvar-se i, potser, estimar-se.Aiguafang és una novel"la d´atmosferes opressives i de situacions límit. Joan-Lluís Lluís ha escrit una faula crua i colpidora amb esclats de tendresa.

"El professor d’història", de Joan F. Mirà (Proa)

Un professor d’història contemporània decideix avançar pel seu compte la jubilació després d’un accident grotesc a la facultat. La seva darrera classe, just després de l’incident, es converteix en una extraordinària reflexió sobre el sentit o el final de la història. Els mesos següents, poc habituat als problemes i realitats del present, haurà d’abandonar el barri on viu al centre de València, estrenar un pis nou a la zona més moderna de la ciutat, ocupar-se de l’esposa malalta, assimilar la presència d’una jove acompanyant, Margareta, i intentar transformar-se ell mateix dins un entorn hostil i incomprensible. Entendre el seu propi passat i un món sobre el qual medita incessantment, només seria possible amb un pacte imaginari amb Llucifer. O a través de l’amor, que tot ho mou.

"Quiet", de Màrius Serra (Empúries)

Quiet cobreix set anys en la vida del nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir. El Lluís és el nostre segon fill. Té unes necessitats una mica peculiars, però això només significa que estem més pendents de la seva fragilitat. A Quiet, he buscat una forma narrativa d’explicar l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, però en el que predomina la joia i un cert embadaliment. M’ha semblat que la millor manera de fer-ho era rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment. Records refulgents. I he pretès, alhora, compondre un mirall. Dorian Gray va vendre l’ànima al diable per poder ser, més que immortal, invariable, mentre els estralls del temps anaven canviant l’aspecte del retrat invisible que havia amagat al soterrani. Aquí el procés s’inverteix. Tots els que ens mirem una mica a fons en aquest mirall envellim d’una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s’hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat.

"Desfent el nus del mocador", de Ramon Erra (La magrana)

Retirat a la força després d´un accident de circulació que li ha desfigurat la cara, un antic cambrer es disposa a escriure sobre la parròquia del bar de carretera on ha treballat i pràcticament viscut des que era jovenet. Ramon Erra debuta en la novel"la per a adults amb el dibuix d´un microcosmos tan extraordinari com creïble situat en una terra de ningú entre el camp i la ciutat. Desfent el nus del mocador

és un relat en onades, construït al ritme dels records, sobre l´amor ´el filial, el fraternal, el venal i el passional´, la culpa, la supervivència i el fat. Saludat per la crítica com un dels valors emergents més sòlids de la narrativa en català, Ramon Erra gaudeix d´una imaginació lliure, una prosa que encomana alegria i una llengua cabalosa que fa de molt bon llegir. Tot un viatge.

"La família del meu pare", de Lolita Bosch (Empúries)

La família del meu pare és un retrat familiar de la mà d’una de les autores més reconegudes del nostre panorama actual, Lolita Bosch. En un clar homenatge al pare absent, la novel·la reconstrueix la història d’una ciutat canviant, cosmopolita i oberta al mar i al món, i n’explica els moments clau. Alhora, l’autora fa un exercici literari impecable novel·lant la seva pròpia vida i la dels seus avantpassats. De fil argumental hi trobem les vides dels cinc Ròmul Bosch, els pilars de la seva família; des del primer, que fou alcalde de Barcelona el 1905, just després del mític Rius i Taulet, i responsable de la construcció de l’actual Moll de la Fusta, fins al moment just en què l’últim Ròmul Bosch, ja a les acaballes del segle XX, aprèn a dir la paraula pare.

"Una màquina d'espavilar ocells de nit", de Jordi Lara (Edicions de 1984)

Un adolescent tan dòcil com curiós entra a formar part d'un conjunt de músics vells i estrafolaris. Amb ells descobrirà què és, exactament, una màquina d'espavilar ocells de nit, i per què serveix i li servirà a la llarga: per indagar en el talent que potser no té, en l'amor que gairebé no sabrà viure, en la llibertat que tem o en el misteri de la música mateixa.
A mig camí entre les memòries i l'assaig artístic, Una màquina d'espavilar ocells de nit aplega set relats autobiogràfics a
l'entorn de la música -autònoms però vinculats- i un epíleg sorprenent que ens conviden a endinsar-nos en un món insòlit, "un petit món per ubicar-se en l'enormitat del món", transitat
per personatges singulars com "nàufrags feliços" i per rares celebritats de la música catalana com Juli Garreta, Ricard Viladesau o M.S. Puigferrer entre d'altres. Una prosa vigorosa i precisa. Un recital d'agudesa crítica, sensibilitat i ironia en contrapunt.

L’últim patriarca és la història d’una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d’anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips. Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l’ordre de les coses. Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la separació. La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat. Ella vol entendre què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l’han convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos intents per desfer-se del pes que té en la seva vida.

A partir d’un magistral i intencionat ús dels recursos propis de la tradició oral, l’escriptora Najat El Hachmi construeix una faula moderna que inclou moments de gran tendresa i moments d’un brutal dramatisme, tot amanit amb un sentit de l’humor que ratlla la corrosió. El resultat és un tipus de novel·la que, tant pels conflictes tractats com per la forma literària d’abordar-los, fins ara ha estat inèdit en la literatura catalana.

"Noi, has vist a la mare amagada a les ombres?", de Julià de Jòdar (Proa)

Després de la mort de la seva mare, el narrador busseja en el seus records i redacta una mena de confessió autobiogràfica. Tot llegint l’epopeia íntima i despietada d’aquest antiheroi, el lector es preguntarà inútilment: ¿es tracta d’un psicòpata, d’un cínic o d’un mentider compulsiu? Potser és un home radicalment sincer. Julià de Jòdar ha escrit un relat fragmentari de la vida contemporània, un text intens, sense sentimentalisme ni autocompassió, amb la barreja justa de lirisme i d’humor per atrapar-nos des de les primeres línies.

"Les tombes blanques", de Susanna Rafart (La magrana)

Un adolescent tan dòcil com curiós entra a formar part d'un conjunt de músics vells i estrafolaris. Amb ells descobrirà què és, exactament, una màquina d'espavilar ocells de nit, i per què serveix i li servirà a la llarga: per indagar en el talent que potser no té, en l'amor que gairebé no sabrà viure, en la llibertat que tem o en el misteri de la música mateixa.
A mig camí entre les memòries i l'assaig artístic, Una màquina d'espavilar ocells de nit aplega set relats autobiogràfics a l'entorn de la música -autònoms però vinculats- i un epíleg sorprenent que ens conviden a endinsar-nos en un món insòlit, "un petit món per ubicar-se en l'enormitat del món", transitat per personatges singulars com "nàufrags feliços" i per rares celebritats de la música catalana com Juli Garreta, Ricard Viladesau o M.S. Puigferrer entre d'altres. Una prosa vigorosa i precisa. Un recital d'agudesa crítica, sensibilitat i ironia en contrapunt.