Als que estimen la vida

No per casualitat, "Mi vida sin mí" engloba, implícitament, el títols dels dos anteriors films d'Isabel Coixet: "Coses que mai no et vaig dir" i "A los que aman". Aquí, la protagonista, una jove mare de familia a qui diagnostiquen un cáncer fulminant i irreversible, també deixa de dir moltes coses a aquells que estima en un suprem acte de generositat que, alhora, li permet assaborir els darrers glops de l'alegria de viure. Romàntica fins a la medul·la, la directora catalana se n'ha tornat a anar a l'altra punta del món, aquest cop al Canadá, per exorcitzar sentiments molt íntims. El pudor i la contenció delimiten, tanmateix, aquest film que interroga l'espectator sobre aquelles preguntes que tothom es planteja però que no s'acostumen a respondre publicament.

A l'aparició inesperada de la mort, el quart llargmetratge d'Isabel Coixet hi oposa la vida. Per això es diu "Mi vida sin mí" i, des de la lúcida previsió de la seva absencia física, la protagonistan organitza un futur que implica la derrota del dolor i de la mort. El seu més enllà no es espiritual: té noms i rostres concrets en les seves dues filles petites que la recordaran fins que siguin majors d'edat, en un marit al qual busca substituta en una doble d'ella mateixa i en uns pares que arroseguen velles cicatrius que ja no es poden esborrar. Una breu però intensa experiència sentimental és l'unic caprici personal inclòs en una llista de bons desitjos escrita des d'una serena aposta per la vida.

"Mi vida sin mí" ha estat coproduïda per Pedro Almodóvar, però la seva emotivitat va
molt més enllà que la dels films del director manxec. Isabel Coixet no juga amb es sentiments de l'espectador ni sublima la realitat amb trascendències molt més estètiques que ètiques. Darrere el film de la realitzadora catalana hi ha una corprenedora honestedat que estimula les ganes de viure amb la complicitat d'una actriu en estat de gràcia.

Sarah Polley compensa la seva joventut amb l'experiència d'haver treballat a les ordres de cineastes com Atom Egoyan, David Cronenberg, Michael Winterbottom i Hal Hartley. Aquest currículum referma les correspondències amb l'estil minimalista d'Isabel Coixet a l'hora de compondre un personatge que conjuga l'enteresa amb la sensibilitat, la intensitat d'uns sentiments amb la fresor necessària per executar el pla que donarà l'ultim sentit a la seva vida i a la d'aquells que l'envolten.

Com tots els grands melodrames, "Mi vida sin mí", prescindeix de personatges o situacions que enterboleixin la transparència dels sentiments. Ocasionals incursions en l'excentricitat per part d'alguns personatges secundaris són d'altres objeccions menors a una pel·licula que ultrapassa els limits de la pantalla i exigeix, per part de l'espectador, una implicació tan emotiva i generosa com la del protagonista. I, si en algun moment s'escapa alguna llagrimeta, benvinguda sigui: mai no es per lamentar la mort, sinó per celebrar la vida

ESTEVE RIAMBAU